Mi imaginación me despierta, puntual, como cada día, a la misma hora. Me llama y me reclama, y siento la necesidad de salir a la cubierta de mi barco, a observar la inmensidad del punteado manto negro, como sueños colgados en mi mente. El viento en la cara me devuelve la esperanza y la visión nublada del pasado me recuerda mi misión en esta vida. El aroma de un pasado solitario trae consigo a mi cabeza imágenes que me disparan sus armas cargadas con sentimientos de antaño. Jamás conocí a otro amigo que la inmensidad, ni a otro profeta que yo mismo. Mi delirio fue mi mayor logro y mis imaginaciones formaron mi mundo. La única amistad que conocí fueron mis sueños. Mis preguntas más existenciales fueron mi ciencia. Y el sollozo fue la banda sonora de mi vida.
Jamás conocí a mis padres, ni conoceré a mis hijos. Jamás mis manos sudorosas y frías tocaron las de otro ser. Jamás pude mirarme a un espejo ni tener entre mis dedos la fotografía de mis ancestros. Jamás conocí el amor verdadero. Jamás oí el susurro de las hojas, ni de esos arroyos brillantes, ni de los páramos verdes y cubiertos de rocío. Jamás tocó mi cara el calor del amanecer. Jamás bañó mi cabello el dulce agua de la lluvia. Jamás canté. Jamás reí. Jamás nadie escribió mis cartas de navegación, y si las hubo, jamás las seguí. No hubo delfín que siguiera mi velero, ni isla desierta en que naufragar.
Mas sigo aquí, alentándome con el brusco tacto de madera, sonriendo. Y aunque solo timoneé, jamás me sentí así. Jamás me abandonó la luz que conseguí de esas altas estrellas, como puntos de ilusión que esperan a ser atrapados por mis dedos. Ningún muro me frenó, y ningún otro navío cruzó mi rumbo. Nadie me buscó y a nadie busco. Y sin embargo, solo en este océano negro, parece que las estrellas me protegen y me mantienen a salvo de mi propio miedo interior. Ciegan el temor que siento por dentro y me permiten ver con nitidez mi mundo interior sobre las nubes. No he apartado la vista jamás de proa, a sabiendas de que algún día el espíritu que sentía dentro de mí, el que me motivaba a navegar, sería materializado. Pues aunque el universo fue helado y quemado, mi barco se mantuvo intacto, protegido por mi luz.
Y aunque jamás comprendí mis orígenes…aunque jamás entendí mi existencia… aunque mis pasos siguieran un camino desconocido…aunque la soledad sea mi acompañante el resto de mi vida…y aunque la oscuridad intente conquistar mis miedos; llegué por fin a la playa que lleva mi nombre escrito en su aire. Ya olí el mar y la campiña verde. El alba me acariciaba mientras me dormía como la madre que nunca tuve, y me meció en su falda el campo. Y las lágrimas mojaron mis mejillas por la belleza de mis pensamientos. Y volví a vivir y a soñar, y supe que jamás estaría solo tan cerca de mí mismo. Tan cerca de los valles que cantaban mis sueños, tan cerca de los ríos que dibujaban mis ilusiones, tan cerca del mar que balbuceaba mis pensamientos; tan lejos del miedo.
Jamás vi un solo barco que siguiera la espuma que dejaba al pasar, más sé que mi rastro perdurará hasta el fin de los días, a la espera de esa luz que lo abra de nuevo. ¿Has visto acaso el amanecer? ¿Te ha acariciado acaso la vida? ¿Te has abrazado acaso a tus ilusiones?, ¿Has realizado alguna vez tus sueños más profundos?, ¿O es que no crees que navegas solo en este barco que tanto tiempo hace que manejas?...
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)

M'ha agradat mol entrar al teu bloc Manu. Ets una persona mol especial... Felicitats!
ResponderEliminarEt diré el que m'ha vingut a la ment mentre et llegia:
Quant el nostre cor i la ment es troben, es produeix quelcom dins nostre, que va més enllà de la consciència.Llavors, en sorgeix el sentiment de fusió amb la Unitat Essencial,creant fortes crisis existencials que alteren la propia vida i les relacions que establim amb els altres.
Les crisis d'aquesta mena, son prèvies a noves expansions de consciència que ens obriran una nova perspectiva del Camí.
Una abraçada.
Marta.
Hola, Manu! Potser t'he tingut una mica oblidat, aquests últims mesos...
ResponderEliminarEn les teves paraules sempre veig la teva essència lluitant per a manifestar-se amb tota la seva plenitud. Les teves paraules duen maduresa, una maduresa que et durà vers la claredat de la consciència.
El JO és d'allò més estrany, oi? El Jo personal, com a memòria de tot el viscut en el passat, se'ns escapa constantment. Som només memòria? Som el constant fluir de tot plegat, com deia Heràclit i dius tu? Però aturem-nos un moment... Què és el JO? Som l'ésser material i temporal que ara escriu aquestes paraules?
Crec que la Vida s'expressa a través de qui busca la "llum", de qui busca "despertar". La Vida s'expresa a través de la consciència. La consciència ha estat anomenada ÀNIMA, sovint, i és en ella on podem trobar les respostes.La consciència o ànima és atemporal i no pot estar pas constituïda de matèria (si més no tal i com l'entenem normalment). Aquestes respostes, però, cada vegada estic més convençuda que difícilment podem assolir-les amb l'única eina de la raó. Ja ens ho deia Plató: el grau superior de coneixement és la "noesis", la intuïció intel·lectual. La Veritat ha de ser més enllà de la raó, perquè la raó amb les seves paraules, prejudicis i esquemes sempre ens limita.Això no vol dir que la raó no sigui necessària, ja que sense ella no hauríem arribat on som ara, es clar. Però cal anar més amunt, escalar la muntanya, per poder assolir allò que busques.
Uf... Se m'acut molt més, però de moment aquesta és una petita dosi.
L'estiu força bé, pujant i baixant muntanyes (que de segur que té també un significat més profund). Ara les classes van força bé, però només són de català. Busco la tranquil·litat, sense oblidar mai la recerca filosòfica. De moment dos llibres m'acompanyen: l'un és de Raimon Panikkar, Mística i plenitud de Vida; l'altre és un assaig sobre el filòsof i teòleg del s.XV, Nicolau de Cusa.
Una abraçada molt forta!
Qualsevol cosa, ja saps que hi sóc, d'acord?
Neus (diuen que formadora de l'escola Zameliana)