Quan surts al carrer un milió de preguntes poden bombardejar el teu cap en un sol instant. Quedar-te allà palplantat observant la infinitat mentres intentes trobar la solució a totes les qüestions que han aparegut de sobte com d'imprevist. Intentar explicar la vida, el sentit de la teva propia existència, ¿Que som? i perquè som aquí, quina es la nostra finalitat. Intentar explicar la realitat que ens envolta, jugar amb l'entorn totalment. El món és un conjunt infinit de casualitats i probabilitats de les quals nosaltres només prenem unes quantes que anomenem "comunes" o "típiques". Quedar-se assegut i observar la realitat ja és una presa de decisions i de probabilitats, aquesta és la realitat que coneixem. Però hi ha una molt més amplia, amb la qual podem jugar i divertir-nos, descobrint un món molt més ampli i fascinant.
Per això he decidit ara, sortir a conéixer aquest món que s'amaga darrera la porta, aquesta porta a la que sembla impossible arribar, però a la que mai s'ha d'arribar, perque sempre s'ha estat allà. Per sort o per desgràcia jo vaig néixer en aquest món fa ara 17 anys, 3 mesos, 1 dia i 1 hora. Desde llavors que anat acceptant cada cop més coses que ningú m'ha explicat, com a certes. Fins al punt que m'han intentat imposar que cregui que la vida és així perque sí, i que res se li pot fer, que no puc trobar cap motiu a l'existència humana. Per això avui obriré la porta que sempre he tingut davant i mai he volgut obrir. No només coneixeré el món físicament, entendré perque tot funciona com funciona a aquesta realitat aparent, sino que com soc JO el que creà aquest món (ja que sóc jo el que el percebo) intentaré arribar espiritualment a l'explicació de tot aquest cúmul de preguntes que ara tinc al meu cap.
M'és totalment impossible de quedar-me aquí parat, observant el televisor, treballant durant 45 anys en una indústria amb la vida més monòtona possible, treballant per conseguir uns diners (que lucraran a bancs, polítics mafiosos i d'altres sangoneres) i que suposadament els haig de conseguir com una benedicció del cel per comprar i adquirir coses que no necessito ni necessitaré; tenint 15 dies (i un mes a les millors ocasions) de vacances l'any per acabar anant amb la meva dona i els meus moderns i pijos fills a Blanes, com cada any, amb el nostre cotxe nou cap al nostre xalet, també nou. Què se n'ha fet del món exterior? Tantes coses per descobrir, i tantíssimes coses que estem deixant córrer, per creure que aquest Status Quo és la raó de l'existència humana.
Per això començo ara el meu viatje cap a terres desconegudes. Estimaré la meva vida, positivament, en uns 80 anyets, dels quals ja porto malgastats quasi 20 (un quart!!). Això significa que només em queda, sent esperançadors, tres quarts del que porto. Si en un quart no he fet res més que despertar, espero que amb els tres quarts que em queden podré descrobrir tot el que vull a la vida, i decidir la meva vida com JO la vull, i no com la vol un banquer. Sense fronteres (perque naturalment no les hi ha), sense lleis (fóra de les naturals i "morals"), sense dictats ni pautes, vull ser com quan just vaig néixer: Lliure.
I aquest viatge començarà molt aviat, potser ja ha començat, o potser trigarà més del que em penso, però el noto molt a prop. I tinc claríssic que aquest viatge al voltant del meu món i la meva realitat, on descobriré tot el que vull descobrir, on jugaré amb la realitat i l'entorn, on coneixeré tot el que sempre he volgut descobrir, i on arribaré a estimar tot el món on visc, com a únic i meravellós; durará exactament, ni més ni menys, que el que duri la meva preciada i efímera vida.
