domingo, 31 de mayo de 2009

¿A quién esperas en este viaje?

Mi imaginación me despierta, puntual, como cada día, a la misma hora. Me llama y me reclama, y siento la necesidad de salir a la cubierta de mi barco, a observar la inmensidad del punteado manto negro, como sueños colgados en mi mente. El viento en la cara me devuelve la esperanza y la visión nublada del pasado me recuerda mi misión en esta vida. El aroma de un pasado solitario trae consigo a mi cabeza imágenes que me disparan sus armas cargadas con sentimientos de antaño. Jamás conocí a otro amigo que la inmensidad, ni a otro profeta que yo mismo. Mi delirio fue mi mayor logro y mis imaginaciones formaron mi mundo. La única amistad que conocí fueron mis sueños. Mis preguntas más existenciales fueron mi ciencia. Y el sollozo fue la banda sonora de mi vida.

Jamás conocí a mis padres, ni conoceré a mis hijos. Jamás mis manos sudorosas y frías tocaron las de otro ser. Jamás pude mirarme a un espejo ni tener entre mis dedos la fotografía de mis ancestros. Jamás conocí el amor verdadero. Jamás oí el susurro de las hojas, ni de esos arroyos brillantes, ni de los páramos verdes y cubiertos de rocío. Jamás tocó mi cara el calor del amanecer. Jamás bañó mi cabello el dulce agua de la lluvia. Jamás canté. Jamás reí. Jamás nadie escribió mis cartas de navegación, y si las hubo, jamás las seguí. No hubo delfín que siguiera mi velero, ni isla desierta en que naufragar.

Mas sigo aquí, alentándome con el brusco tacto de madera, sonriendo. Y aunque solo timoneé, jamás me sentí así. Jamás me abandonó la luz que conseguí de esas altas estrellas, como puntos de ilusión que esperan a ser atrapados por mis dedos. Ningún muro me frenó, y ningún otro navío cruzó mi rumbo. Nadie me buscó y a nadie busco. Y sin embargo, solo en este océano negro, parece que las estrellas me protegen y me mantienen a salvo de mi propio miedo interior. Ciegan el temor que siento por dentro y me permiten ver con nitidez mi mundo interior sobre las nubes. No he apartado la vista jamás de proa, a sabiendas de que algún día el espíritu que sentía dentro de mí, el que me motivaba a navegar, sería materializado. Pues aunque el universo fue helado y quemado, mi barco se mantuvo intacto, protegido por mi luz.

Y aunque jamás comprendí mis orígenes…aunque jamás entendí mi existencia… aunque mis pasos siguieran un camino desconocido…aunque la soledad sea mi acompañante el resto de mi vida…y aunque la oscuridad intente conquistar mis miedos; llegué por fin a la playa que lleva mi nombre escrito en su aire. Ya olí el mar y la campiña verde. El alba me acariciaba mientras me dormía como la madre que nunca tuve, y me meció en su falda el campo. Y las lágrimas mojaron mis mejillas por la belleza de mis pensamientos. Y volví a vivir y a soñar, y supe que jamás estaría solo tan cerca de mí mismo. Tan cerca de los valles que cantaban mis sueños, tan cerca de los ríos que dibujaban mis ilusiones, tan cerca del mar que balbuceaba mis pensamientos; tan lejos del miedo.

Jamás vi un solo barco que siguiera la espuma que dejaba al pasar, más sé que mi rastro perdurará hasta el fin de los días, a la espera de esa luz que lo abra de nuevo. ¿Has visto acaso el amanecer? ¿Te ha acariciado acaso la vida? ¿Te has abrazado acaso a tus ilusiones?, ¿Has realizado alguna vez tus sueños más profundos?, ¿O es que no crees que navegas solo en este barco que tanto tiempo hace que manejas?...

lunes, 11 de mayo de 2009

Desperta!

Cada cop que ho recordo tot, un soroll dins del meu cap irromp la calma que hi regnava fins llavors, i com si m’agafés dels peus i em sacsegés ben fort, em colpeja un cop i un altre mentre la meva visió impotent se’l mira mig plorant de ràbia. El meu cos trencat mai l’he sentit, mai m’ha fet mal. La matèria sempre havia sigut com una anestèsia per la vida, com un somnífer contra el qual s’ha de lluitar per tornar al món real. Una lluita que mai he aconseguit guanyar, potser perquè mai m’he cregut capaç de fer-ho realment, mai m’he considerat capaç de foradar la dura i brillant roca amb aquestes mans adormides. Però era el meu cor el que em davallava dia i nit. Semblava com si tota la son que tenia el meu cos fos l’hiperactivitat del meu cor, com si d’una balança es tractés, equilibrant el meu interior, i contra més sofria, més adormit em trobava, i més submergit al món dels somnis, del qual difícilment s’en pot sortir a voluntat.


Cada martellada que rebia el meu cos, ennegria la meva ànima més i més. El somni cada cop més profund és un joc molt ben muntat, on contra més t’adorms més ganes de dormir tens, caient en un pou sense fi, esperançat que algun dia tornaràs. I mentre caic, observo l’escenari de la meva vida on tot és obscuritat i por. Els actors com quimeres em busquen i m’hi claven la mirada com ullals al meu cap. La música sona intrigant i fúnebre darrera meu, els violins són udols que surten del més profund de la gola del meu esperit i els tambors marquen les passes dels meus monstres interiors. Em persegueix una emoció, la més forta que mai he sentit, els sons s’ajunten i es destrossen, les columnes trenquen i col·lapsen, tot és a sobre meu i em fa miques. Sento com el pit s’estreny, intento aixecar-me però el meu cos és mort. Les meves pors comencen a devorar-me. I jo crido fins trencar les cordes vocals i treure sang per la boca. Però hi ha llum. S’abaixa el teló.


Se n’ha anat la foscor i les pors. Ara acaricia les meves oïdes el so d’un riu i els ocells. El cel com l’etern blau, a sobre el cap, i el sol ataronjat, m’enlluerna. El mal de cap ja no hi és, ni hi ha presència de l’escenari abatut. Podria haver estat un somni, però el meu interior és tan brillant que no hi té cabuda cap tipus de por. Sóc despullat i sóc lliure. Sóc aire i brisa, i sóc gespa. Sóc els grocs camps de blat que inunden la visió de l’alba. Sóc la muntanya més alta i el pou més baix. Sóc la selva i sóc la fulla. Sóc el mar. Sóc l’univers. S’arrissen totes les estrelles del meu cos i brillen com punts d’esperança dins meu. Poden continuar bordant els gossos de color negre, que ara llueixen davant meu com música eterna. I ressegueixo el rastre de la llàgrima que em va portar la llum, encara als meus ulls.


Va ser ella qui em va recordar què sóc, qui em va portar de nou el missatge de l’infinit. Va ser el camí que va descriure per la meva galta el que em va dirigir els passos cap a la felicitat que tant busco. Relliscava fina i sabia, sabent on m’hauria de portar. I cantant una cançó que deia que l’únic monstre era jo, i que la obscuritat només era un malson. No necessito pas lluitar contra cap ésser del mal, sinó lluitar contra mi mateix i aquestes ganes innates que té l’ésser humà per continuar dormint. No existeix cap perill ni cap necessitat, només he de continuar caminant per trobar la felicitat, felicitat que trobaré quan cregui en el poder de les meves mans per fer caure el teatre del malson que continuo vivint i, per fi, obri als ulls per observar la immensa explanada verda on m’havia quedat adormit.